La vetlla

Quan et cal poesia de Rosina Ballester

Fa calor i només falta que et parlin de vetlles, de difunts, de desgràcies. Però, pensar-hi, a veure si no et convé, de tant en tant, anar-te’n fent a la idea, que un dia hi som, i, el següent, ja no. Ens en sortim com podem, en això d’afrontar la mort, i hi ha qui s’ho espolsa (o ho va assumint) escrivint. O ho escriu perquè és més natural que no parlar-ne.

 

La mort s'ha anat obrint pas en l'obra poètica i en la vida professional com a infermera de Rosina Ballester (Les Borges del Camp, 1949), hi té una presència gens dissimulada i fins i tot adopta una majestuositat semblant a la Menorca que hi surt per força, a partir de la seva estada a l’illa durant més de vint anys.

 

“Molt prest agafaré el vol

que em retorni a l’illa.

El sacrifici de l’acció

per entre els núvols es fondrà,

i veuré estesa sobre el mar

la vida meva.”

Rosina Ballester, davant del micròfon, durant el recital | Terrabastall Poètic de Reus

Els membres del col·lectiu Terrabastall Poètic de Reus, o més ben dit, la Montse Farrés, l’Antoni Nomen, i altres més esporàdiques, que en aquest cas érem la Isabel Ortega, la Joana Garcia i jo mateixa, preparàvem un recital dedicat a la Ballester. Nomen en feia la introducció, que va esdevenir un pròleg de tota la seva obra. I, així, entre lectures fragmentades i converses per dispositiu electrònic, anàvem encaixonant pensament i vida pel filtre poètic d’una dona en un recital de mitja hora-quaranta minuts.

 

Primer va ser el germà, després, l’amiga. I, el dia abans, l’indicador total que s’havien de tenir ben posats per tirar endavant aquell recital. Però, que sí, que sí, que ja està programat. I ens miràvem: voleu dir? I dissabte a 2/4 d’una, sota els para-sols que aguantaven el migdia a Cal Massó de Reus, la Rosina encapçalava silenciosa la cerimònia, amb música de Gerard Marsal, empatia sense gaires artificis. Vam dir poemes seus que servien per emmarcar aquell dia i ja sabrem on són, quan ens convinguin.


“Perquè la teva ànima reposi

sense temor de parar el vol,

jo m’hi interposo

per entre el cel d’hivern.”

 

 

“He acabat la llibreta dels deures,

i té,

són certs aquests vestigis.”

 

Poemes de Vestigis - Lleida - Ed: Pagès - 2010



Comentaris

envia el comentari