Més enllà de l'arc iris. La crisi dels vuitanta, d'Olga Xirinacs

Tu, que comences a llegir això, saps qui era Judy Garland? Segur que com a mínim et sona: pigues a la cara, dues trenes pèl roges segurament tenyides en una cara que volien fer semblar més jove. Això era quan va protagonitzar El Mag d’Oz (1939). Ella va néixer el 1922 i hi va ser fins als 47 anys, quan va morir per sobredosi de medicaments, després d’una carrera musical prou exitosa, però amb un final tràgic, com tants d’altres. 

 

Portada de "La crisi dels vuitanta", d'Olga Xirinacs | Raquel Estrada

 


A les primeres pàgines de La crisi dels vuitanta, Olga Xirinacs, editat per editorial Meteora, l’escriptora tarragonina que ha rebut els premis més importants de la literatura catalana (en vaig parlar aquí) i també professora de piano, diu que aquella pel·lícula protagonitzada per Garland conté tota la seva infantesa tancada. En aquesta afirmació no deixa d’haver-hi una bona dosi de brutalitat: converteix Garland en una nena-adolescent eterna cantant amb la veu trencada Més enllà de l’arc iris asseguda a l’escenari, gairebé morta d’esgotament. La cançó s’ha anat repetint sempre, també al piano d’Olga. 


L’exercici de Xirinacs en aquest volum és únic, més que pel format de capítols, que ella domina de manera semblant en el seu bloc personal, pel que hi podem llegir sobre la seva evolució com a persona i com a escriptora. Hi ha la seva infantesa, joventut, esplendor literària i vellesa, no per ordre cronològic, i necessàriament sense por, per fidelitat a allò que deixa dit. Fa notar la il·lusió dels primers premis obtinguts i també la resignació, en veure com desapareixen volums de les obres seves obres (les editorials han de fer espai) i tenir la sensació que per a alguns no compta allò que ha produït a través de tantes pàgines: “Hauria de pesar més l’alegria de l’obra editada i els notabilíssims premis obtinguts. I així és, ho reconec agraïda, però em falta el diàleg. Algú que em miri i em digui: “Olga, vine, a tu també et volem...” 

 

Des de la torre de guaita feta al llarg de vuit dècades, diu que Hermann Hesse la va enganyar amb el seu Elogi de la vellesa, li fa més companyia Simone de Beauvoir, que va descriure el seu horror en veure com s’havia tornat, a l’envellir. Farà falta un exercici més exhaustiu, corresponent a les memòries de l'autora, però més enllà del mestratge narratiu, La crisi dels vuitanta mostra la punta de l’iceberg immens que pot ser l’humà. Si, com deia aquell, nosaltres som nosaltres i les nostres circumstàncies, aquí hi ha allò que havia de ser inalterable, com una patata calenta a través dels anys, i ens farà preguntar si aquell jo autèntic, ho era tant.   

 

"Munts i munts de lletra atapeïda esgarrapaven 
les hores del silenci: 
darrera de cada arbre i a cada cantonada, 
l'encontre possible punxava el desig. 
No sabíem que els àlbers havien de créixer tant; 
ja no es veien els nostres noms gravats. 
I que les lletres havien d'envellir, 
com les tintes diluïdes de tants amors blaus 
i llàgrimes que amagàvem als armaris. 
 
Era el tems dels jurament eterns. 
La felicitat total subratllava el cel escrita en ales de papallona, 
en vols translúcids d'espiadimonis, 
en imatges tranquil·les sobre l'aigua, 
en claps de sol a la paret, 
en reixes de lluna al terra de la cambra, 
tot tan efímer com la felicitat mateixa."
 
De Botons de tiges grises, 1977

 



Comentaris

envia el comentari