Els viatges de Glòria Coll: Territori inhabitable

Llegir Territori inhabitable, de Glòria Coll, és transportar-s’hi. No a Riudoms, a Barcelona, a Utrecht o a Amsterdam, com la seva autora, sinó als llocs que són comes o punts després dels quals no has tornat a ser el mateix i no sé si tal com t’imaginaves que series. No pots fer més que circular d’una estació cap a l’altra, sense estar-t’hi per sempre i a vegades fins i tot en bucle com en el joc de les cadires: ets, és clar, al circuit imparable de la teva vida, mentre encara soni la música (“Però anem proveint,/ sense enlloc ni per què.”).

 

Glòria Coll a Venècia | Pau Marquès

 


Glòria Coll, nascuda a finals dels 80, fa molt de temps que viu entre la música i les lletres i llegint el seu darrer poemari, que va guanyar el Premi Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona, saps quina és, com a mínim fins ara, la seva necessitat de viatjar (“Hauré d’abandonar també aquest indret:/ he franquejat totes les portes i sóc/ al fosc recambró on no havia d’arribar”).


L’enigma és si el viatge va ser l’origen dels poemes o bé si són els poemes la veritable fugida. Però després segur que te n’adones, hi ha dos o més expedicions que es retroalimenten: Coll ha d’agafar distància, per veure què sap reconèixer en la neu d’un lloc remot i poder tornar a retrobar el propi poble, però també va just fins al moment que estàs conduint un cotxe mentre dissimules davant d’un antic amant, i fa poemes cap a l’arrel de sensacions transcendentals sovint camuflades de quotidianitat.

 

Retallar distàncies entre ara i ahir, allà i aquí, tu i jo, nosaltres abans i nosaltres ara: l’objectiu vital d’aquest poemari per mi és aquest. Espai i temps perden importància, de la mateixa manera que passa en el territori d’un poema, segons Glòria Coll:

 

Territori inhabitable

Quan contemplo aquest paisatge

lluent de neu, boira i núvol espès

mar vertical d’impossible horitzó

sols trencat per esquelets

d’arbres estàtics –troncs nus

deformats com geperuts

o com bèsties peludes

ja extingides-, territori

inhòspit, inhabitable

com ho és qualsevol poema,

 

llavors, embadalida, sense saber-ho,

sé que ha deixat de ser, el temps.

 



Comentaris

envia el comentari