Trencadissa

L'ungla i la carn, d'Isabel Salvat

Ho he reconèixer, quan començo a escriure aquestes línies, encara em trobo a mig llegir, però el llibre és dels que mereix que em salti la disciplina del llegeix, llegeix, llegeix i xerra després. A L’ungla i la carnel recull de contes d’Isabel Salvat, de Vilaplana i professora de fisioteràpia a Reus des de fa dues dècades, hi ha la història de persones que són soles i són conjunt, que són d’una família i d’un poble i ho serien encara que ni hi pensessin. I, com que, bona lectora no ho he estat mai, que només m’han interessat les lletres que més m’han ajudat a entendre com som la gent de veritat i en secret i amb un punt d’esperança, una curiositat que ve de lluny serà pràcticament la meva única acreditació quan parlo d'aquest llibre que ja m’he fet meu.

Portada de "L'ungla i la carn" | Imatge de Nathan Röhlander

I és que passa això quan ets escoltadora de mena. Escoltadora de coses que no necessàriament t’estan dient a tu, s’entén (i amb força dificultats per centrar-te en una sola cosa): abaixes la mirada quan notes que s’està fent massa evident que prens nota del que es diuen els que s’asseuen amb tu al tren. Et pares a mig passadís per desxifrar el xivarri que fan ara els veïns. Deu ser una mitja malaltia quan reconeixes que ets en una conversa però tens una orella a la del costat. I així, internament, també vas teixint un reflex del que hi ha a fora, i en tu hi ha part de tot el que has entès de l’altra gent.


El que aglutina els contes de L'ungla i la carn és el poble en forma de T que porta a Mascabrers i l’han pujat d’aquesta manera: començar a veure’l globalment és com llegir les històries dels seus veïns, lligades entre elles per alguna costura. Agafa-les per separat, i, sobretot si ets de poble, hi entreveuràs les infinites maneres de ser de l’humà dins d’una comunitat. Les històries llegides una per una, activen la nostra voluntat de trobar els lligams que hi falten, que han estat fragmentats amb possibilitat de tornar-los al conjunt, com en un trencadís com més divers més bonic. La feina d'Isabel Salvat ha estat la de donar-nos les eines adequades per a la reconstrucció, sense sobrepassar-se en el cop de mà, partint d'imagineu-vos quantes dosis de veritat en la vida dels altres veïns.

 

Aquí, El Pou, un curtmetratge de Mei Salvat, que dóna idees sobre l'ambientació d'alguns dels contes del recull:



Comentaris
Antoni
Un llibre preciós, elèctric. Només que al final esperava trobar l'aranya que unia tots els fils, i no.
0
Raquel Estrada Roig
Antoni, també m'ha passat, però qui sap si aquesta aranya no deixaria els fils massa rosegats i tot.
0

envia el comentari