Relats de la veritat

Aquests últims mesos ha pogut llegir, per encàrrec de l'editorial, un parell de llibres que, per a qualsevol ullada ràpida, tenen poques coses en comú. El primer és la novel·la L’única història, la darrera de Julian Barnes, un autor molt respectat en la literatura internacional, que amb la premiada El sentit d’un final, ja indagava en els límits de la veritat, però a través del record. És gràcies a la memòria, qüestionada contínuament, que podem llegir el relat d’allò que va passar, també en la novel·la més recent. L’autor juga a fer-nos dubtar, el protagonista no pot estar-ne mai del tot segur: com pot estar-ho, si és conscient que ell mateix ha anat canviant amb els anys i que les ferides li han transformat fins i tot el que recorda? Que es construeixi una panoràmica del que va succeir a partir de les diverses fonts i d’allò que està segur que va sentir, li diria. Perquè, dels sentiments ferm que un dia vam tenir, sí que en podem estar segurs que van ser de veritat, no?

 

Galerades de Dies temibles, d'A.M Homes

Galerades de Dies temibles, d'A.M Homes | Raquel Estrada Roig

 

El segon llibre és Dies temibles, una nova col·lecció de relats molt diversos de la nord-americana A.M Homes, que és també una autora de llarga trajectòria, a qui fa més de trenta anys ja es tenia per una de les més critiques i atrevides de la seva generació. Els contes de Homes indaguen de manera crítica en el context de la societat nord-americana i imaginen situacions plausibles que sovint s’escapen cap al realisme màgic, però això mateix les fa atractives. És com si badéssim amb una pel·lícula sobre una problemàtica que un dia podríem viure de prop –de seguida ens adonem que coses semblants podrien succeir en el nostre entorn-,  però fent-ho tot més increïble i emocionant. I, en el relat que dóna nom al llibre, entre altres qüestions, precisament hi trobem el debat entre la validesa de la ficció en la literatura que parteix de fets reals; entre aquells que van viure l’holocaust nazi i els que en parlen o l’han novel·lat sense haver-lo patit directament:

Pel que fa a la pregunta “Hi ha temes que són tan sensibles històricament que no hauríem de tocar en la ficció?”, diria que el propòsit de la ficció és il·lustrar I il·luminar. Ens veiem més clarament a través de les històries que expliquem.

 

Si tornem a L’única història, de Barnes, veurem que comença així: “Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i pa-tir poc? Vejam, em penso que, al capdavall, és l’únic dilema vàlid. [...] Qui pot controlar quant estima? Si es pot controlar, no és amor. No sé com anomenar-ho, llavors, però no és pas amor.”. I, en la història que segueix, hi trobem un protagonista que ens parla en primera persona del que considera l’únic relat de la seva vida amb prou importància o prou interessant: el d’una història d’amor narrada en primera persona i farcida de dubtes sobre la mateixa definició d’amor. I, passades unes quantes dècades, el temps acaba donant la raó a aquesta dèria que tenia de plasmar la substància d’allò que va viure i per entendre-ho: com que n’ha canviat el record, La història tampoc no pot ser la mateixa. Si l’entenem com a veritat absoluta d’allò que va succeir, potser no hi havia definició prou acurada per explicar la història en poques paraules i potser tots els relats estiguin condemnats a ser-ne només un fragment. Però sí que hi ha la voluntat d’explicar-la, i també literatura que la depura, parli de l'àmbit més íntim o del col·lectiu.

 



Comentaris

envia el comentari