Glòria Coll: "A Retorn denuncio una realitat que ha portat moltes persones a canviar de país en busca de l’èxit”

"tot resta a l'espera

endavant"

  

Amb aquest lema caminem mentre parlem amb Glòria Coll, música i poeta, per la riera de Riudoms, en el que és i no és una entrevista, és i no és una conversa de dues dones que escriuen a prop i s'han conegut. La riera és la part del terme municipal del seu poble que ha tingut més interès que conegui. Darrerament he llegit Retorn, el poemari que ha publicat el maig del 2017, el tercer, amb vint-i-vuit anys, i, després de dedicar-li un parell d'articles a partir de la lectura d'aquest i dels anteriors Oda als objectes (Premi Amadeu Oller, 2013) i Territori inhabitable (XX Premi de Poesia Miquel Martí i Pol de la UAB, 2015), em calia parlar-ne amb ella per veure qui és la que m'ha creat un espai estranyament conegut a partir de les experiències plasmades als seus poemaris, en el que m'explica que és l'anar sempre darrere d'una identitat canviant.

 

Glòria Coll, vora la riera de Riudoms
Glòria Coll, vora la riera de Riudoms | Raquel Estrada
 

"Ara que han callat els gossos de l'alba
ja puc tirar pedres a la finestra
—si finestra és un nom per a un trau tal—
d'aquella petita, mai no acabada
barraca que vam ser.”

 

Els tres primers versos d'aquest fragment diu que van sortir-li a raig un matí, el 2016, de tornada a Riudoms després d'estar-se gairebé cinc anys a Utrecht, Holanda, on va completar els seus estudis de violoncel. L'estiu del 2013, a la ciutat holandesa, havia decidit posar-se davant d'una gravadora per intentar explicar-se un desengany amorós que estava travessant. Enfrontar-se després a aquell text i intentar convertir-lo en poesia va ser un repte molt gran, però que va sentir que era imprescindible per continuar escrivint. Quan va tornar a Riudoms va pensar que “per fi tindria temps per agafar aquell text per les banyes. Havia deixat escrit que no tornaria a fer poesia clara i justament era el que feia, ordenar-ho i treballar-ho". I va ser aquell estiu, mentre corregia aquell text i revivia la història que l'havia fet néixer, que un matí la van despertar els bords d'uns gossos, i quan van callar, li van venir els versos decasíl·labs que enceten el poema llarg de la segona part del llibre.

"No sé si hi deu tenir alguna cosa a veure que estigués llegint La Divina Comèdia de Dant".

 


Mentre seguim caminant pel camí que voreja la riera seca, ja de tornada, m'explica com la va divertir escriure aquesta segona part del poemari perquè ara tot encaixava. Després això mateix ens porta a la cita de Jorge Luis Borges que encapçala aquesta part:  "Un libro que no encierra su contralibro / es considerado incompleto" i s'atura per dir-me que per escriure aquest llibre ha necessitat l'artifici de pensar-se que escrivia un text que era del tot diferent al que havia estat fent fins llavors. Jo li dic que Retorn em sembla que tanca alguna cosa que ja va iniciar amb Territori inhabitable, escrit en gran part a Utrecht, però ella me'n destaca les diferències: "a Retorn hi ha la denúncia d'una realitat que ha portat moltes persones a canviar de país per tenir èxit", d'una crisi que existeix en l'Europa actual. A Territori, pel que fa al canvi de país, creu que tan sols hi deixava entreveure el xoc per la cultura i el clima que hi va trobar.

 

“El poder dir
som dalt
veus
som dalt
i és una muntanya tan grossa
de no-res”

 

Del miratge que, per Glòria Coll, representen les oportunitats que han dut molts joves a marxar del país a la recerca de l'èxit professional, anem, quan ja és a punt de fer-se de nit  i tornem a ser a la plaça de l'església, cap al que considera una altra confusió que es va alimentant amb la política cultural del que anomena “la institució”: diu que als recitals que es fan al país hi ha més bons rapsodes que poetes, “i això és perquè en general es confón la bona poesia amb la poesia que funciona bé dita en veu alta i que està ben llegida. Hi ha molt bons poetes que no tenen perquè saber recitar, i no es pot deixar de banda la seva poesia. I amb això no intento justificar-me a mi mateixa, a mi m'encanta recitar”. Li pregunto si creu que “la institució” hauria d'estar disposada a contractar algú que ho faci més bé, actors, per exemple, per llegir els poemes d'aquests que es considera que no reciten prou bé, i em contesta que sí, que cal defensar l'opció del poeta a demanar que algú altre, un rapsode professional, llegeixi els seus poemes.

 

"Diré el que em fuig. No diré res de mi": aquests versos de Gabriel Ferrater, que precedeixen el seu primer poemari, Oda als objectes, em ressonen al cap mentre encara parlem i quan ja sóc al cotxe. L'espai que crea Glòria Coll a la cerca d'una identitat, conté unes imatges poètiques que fan de flotador, que són imperdibles. M'ha parlat de la seva infantesa en una família de vincles complexos, d'un conservatori de Vila-seca que va ser la seva primera oportunitat per fugir del poble. De la música, que, en resum, per a ella és un refugi de les paraules, un cau segur, encara que massa sonor com per tenir-hi intimitat. El lligam que sent amb Riudoms, més que amb el poble en si, és, des de ben petita, amb el de caire més rural, el seu paisatge, el terme i l'agricultura, gairebé només percebut des de la finestra on s'endevinava la silueta de la Mola, quan potser començava a escriure el que sabia que li'n fugiria.



Comentaris
rosina ballester
dues poetes parlen per la riera evocadora de la infància!
0

envia el comentari