Escriure-ho, traduir-ho, llegir-ho (i a la inversa)

Sobre "Les formes del verb anar", de Jenny Erpenbeck (traducció de Marta Pera Cucurell)

“Però, llavors, tot d’un plegat, vam veure el bot de rescat.

Hi va haver un tumult. Els del bot de rescat ens volien ajudar, ens llançaven menjar i ampolles d’aigua, tots volíem arreplegar alguna cosa, i amb tot això la barca es tombava d’un cantó a l’altre.

I llavors, de cop, va bolcar.

Així de senzill.

En un tancar i obrir d’ulls.

Va anar molt ràpid.

En cinc minuts, no pas més, en només cinc minuts van morir centenars, centenars!, de persones. Els que feia una estona estaven asseguts al meu costat. Els que feia una estona m’havien dit alguna cosa.”


 

En Raixid, un dels personatges principals de Les formes del verb anar, de Jenny Erpenbeck (traduït al català per Marta Pera Cucurell), no diu que els seus dos fills petits, que anaven amb ell al bot, van anar a parar a l’aigua i s’hi van quedar per sempre. En Richard, ciutadà alemany, catedràtic emèrit de filologia clàssica, tampoc no vol sentir-ho, com qualsevol que en aquell moment n’estigués parlant amb aquest home que continua a la deriva. Però el lector corre a través de les lletres per veure què se n’ha fet, dels fills de Raixid.

 

La novel·la Gehen, ging, gegangen (Anar, vaig anar, anat), de Jenny Erpenbeck, premiada a Alemanya i a Europa, té la missió de perpetuar preguntes incòmodes i disparades sense gaires filtres, que viatgen per Líbia, Itàlia, Alemanya, França, Espanya. A Richard, que ha creat vincles amb Osarobo, un refugiat melòman, de sobte l’assalta el dubte de si ha estat el seu nou amic, qui li ha remenat la casa i li ha robat l’anell de la seva mare. Una amiga, li diu: “Si li perdones aquesta traïció, només ets i seràs un europeu fanfarró”. Li ha de demostrar que se’l pren seriosament. Prendre-se'ls seriosament.


Jenny Erpenbeck i Marta Pera, a La Setmana del Llibre en CatalÃ
Jenny Erpenbeck i Marta Pera, a La Setmana del Llibre en Català | Annette Cherek

L’altre dia, d’excursió per conèixer el terme del meu poble natal, vaig sentir com una persona l’hi explicava a una altra, amb suposat detall, la peripècia d’un amic seu immigrat aquí: “ui! Aquell ve aquí i després va a tots els pobles a demanar ajudes, a veure què li donen. És llarg aquest paio, eh. De fet, té un fill amb paràlisi cerebral.” Silenci. Uns passos més endavant, ens vam treure les sabates de caminar i ens vam posar les xancletes ben lligades per creuar el petit riu que partia en dos el nostre recorregut. A l’altra banda, ens vam eixugar i ens vam tornar a posar el calçat sec.


“I s’ocuparan d’aquests homes fins que s’acceptin les sol·licituds d’asil?

Primer de tot s’ha d’aclarir si poden fer una sol·licitud d’asil aquí a Alemanya.

¿Però no es tracta d’un grup desplaçat des de Líbia en unes mateixes circumstàncies per culpa de la guerra?

Sí, però tots van anar a Líbia des d’un altre país.

Ahà.

Que vol un cafè? La màquina ja torna a borbollejar.”

 

El llibre d’Erpenbeck, que també ha tingut contacte directe amb persones refugiades, compleix encara una altra missió, la d’explicar les històries personals que hi ha darrere de cada cas, al contrari que les notícies de molts mitjans, breus si no és que els toca narrar de quina manera els immigrants han reaccionat de manera violenta quan els han interceptat la barca, o els han impedit de creuar el mur d’entrada al país.


 

Les formes del verb anar sempre té un to crític, rere els diàlegs i la veu que ajuden a plasmar de manera brillant qui és cadascun dels que s’hi apleguen. Exposa com poden ser les vides d’aquests que sempre porten una gran càrrega de violència en el passat i que tenen expectatives de millorar, a través de la seva relació amb algú com Richard, poc amant dels canvis i que sempre ha vetllat per l’ordre de les coses que l’envolten. La seva lògica freda, plasmada sense romanços, és el que el porta a comparar, inevitablement, la fugida de Polònia quan era un nen, durant la Segona Guerra Mundial, amb la d’aquests negres a qui, d’entrada, només havia d’ensenyar alemany. Íntimament els posa noms propis de la literatura clàssica, reviu fragments del seu propi passat i s’embarranca en un laberint burocràtic amb aquells que ni tan sols poden tenir la condició de refugiats o demanar res a un país europeu perquè no és el primer en el qual han fet escala. Richard també és algú que, en aquests moments, vol un nou rumb i un mirall assenyalant allò que encara té temps de corregir. Un mirall que al final de la novel·la ens queda plantat al davant.


 



Comentaris

envia el comentari