"Ermita", abril-maig del 2018

Trenta-tres anys fets. Des que vaig obrir Ermita, de Jordi Llavina, que covo la idea de tornar a pujar a la de Sant Pere del Puig, a La Selva del Camp, el poble de la mare de l'autor i el que porta els records dels estius passats d'ell. Ni recordava que ja hi he estat, i em sembla que ara li aniria bé a aquest text que llegiu, totalment complementari i incomplet -de seguida veureu per què-, trobar un camí per on airejar tanta càrrega: “I vaig fent via, camí amunt. / Veig l'olivera abandonada / que cap pagès no ha cuidat mai, / perquè és com l'arbre comunal / -captaire de rosada i aigua, / de pedregades, fosca i llum,”.

 

Durant l'ascensió a Sant Pere del Puig, amb Ermita
Durant l'ascensió a Sant Pere del Puig, amb Ermita | Raquel Estrada

Després d'una primera lectura del poema de Llavina, l'epíleg de Mònica Miró Vinaixa me'n desvetlla la pauta: l'autor contempla, recorda i indaga, i se'm faran memorables les associacions d'imatges, records i idees que conté: (bé que potser un arbre desitja / tenir ben a tocar un company / de la seva natura: arrels / fondes en terra i rama en l'aire / baldament sigui un cep cremat, / mig escapat de la filera)-.” Després rellegeixo La corda del gronxador, també de Llavina, premiat amb el Joan Alcover de poesia Ciutat de Palma el 2005, “Havia passejat als estius amb aquella noia que em va ensenyar a furetejar dins els marges de pedra seca per trobar-hi cargols. Cargols assedegats, closca morta.”, i podria seleccionar versos de Vinyoli (Llavina va ser comissari del seu any, el 2014), però per força m'he d'aturar a Alcover, Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir”, que Llavina s'atrevia a seleccionar en un article al diari digital Núvol, com a, possiblement, el millor vers de tota la història de la poesia catalana.

 

Des del darrere de l'Ermita de Sant Pere del Puig
Des del darrere de l'Ermita de Sant Pere del Puig | Raquel Estrada

Fetes aquestes connexions, em sembla que encara no veig prou bé cap on em vol dur aquest camí, i, tot buscant sense marxar de Joan Alcover, arribo a La Balanguera, aquell octosíl·lab, com la nostra Ermita, que diu, “La balanguera misteriosa, / com una aranya d’art subtil, / buida que buida sa filosa, / de nostra vida treu fil. / Com una parca bé cavil·la, / teixint la tela per demà.”, i hi trobo un desafiament semblant per al qui camina cap a la seva Ermita, tornant a allò que el temps ja li havia pres, volent repetir un camí que ja no és el mateix.

 

Justament, un d’aquests dies rondo per aquests versos, visito el Gaudí Centre, i entre el doll d’informació, em captiva que tota l'obra de l'arquitecte no pot ser, tampoc, la d’algú que tan sols adorés les seves, d’arrels. Quedo paralitzada davant l’audiovisual que associa, ara un arbre camí de Castellvell, ara una atzavara, ara una caldera de ferro forjat, ara un cos humà, a la immensa obra del de Reus, que qui sap què li podria haver revelat el record de l’ermita de Sant Antoni de Riudoms.

 

Finalment, la tarda abans de l'1 de maig deixo tothom a baix i m'enfilo fins a l'ermita de Sant Pere del Puig, la de veritat, que la tenim ben a prop de casa. Després, m'adono que si hagués tingut davant dels ulls aquests versos de Domini màgic, de Joan Vinyoli, no haurien estat gaire diferents del que fem pujant aquí: “Despuntes crits de fulles en els arbres, / esquinça un vol de grius el capaltard / i la muntanya, amb blau recolliment crepuscular, / porta a la falda humil / un davantal de blats encara tendres. / M'allunyo dels embruixos del ponent, / esvento les recances i les cendres / i de l'antiga troca tallo el fil.” També veig que no tinc clar quina és la meva, d'ermita, i que si en tinc, deu ser la de Sant Ramon, del Pla de Santa Maria, o que és el lloc que busco cada vegada que obro un llibre com el nou de Jordi Llavina. Retorns, llocs comuns i llocs inhòspits que podré recordar; per creure que vaig a algun lloc. La Balanguera, ja avisava: “sap que la soca més s’enfila / com més endins pot arrelar.

Vistes des de prop de l'ermita de Sant Pere del Puig
Vistes des de prop de l'ermita de Sant Pere del Puig | Raquel Estrada


Comentaris

envia el comentari