Autoajuda

Amor total, de Laia Noguera

Els llibres d'autoajuda no existeixen: com vols triar bé, al prestatge de les obres prescrites per altres, si ni tu saps què et convé. Així, la divisió clàssica de les llibreries iles biblioteques, que ens encamina cap a un gènere literari, a una temàtica, a un autor, ... també podria servir per ben poca cosa. Si tu també penses això, diria que no estem tan malament: tenim una cosa més o menys segura, fins ara: l'amor propi, encara que no sapiguem com fer-lo anar, com a mínim ens fa creure que som prou bons per recomanar-nos llibres a nosaltres mateixos (a vegades).


 

Amor total

Amor total | Raquel Estrada

Aquests últims mesos, he arribat a dues obres que no són només un esglaó en la construcció que em faig com a lectora, són un nou mirador. Potser perquè el moment que visc també em sembla que ho és. El primer és Esperança dins la foscor, de Rebecca Solnit (en vaig parlar aquí), amb un títol ben descriptiu; i l'altre és Amor total, de Laia Noguera, un totxo que quinaeditorialt'hopublicarà, una finestra oberta, no sabem si del tot, al que l'autora tenia per purgar. Un abocador meravellós, un fangar. I m'hi he rebolcat, a vegades amb llàgrimes als ulls. No m'havia passat mai que, al llarg de cinc-centes pàgines, algú m'ho relatés tot amb tal exactitud de pors, conviccions i contradiccions. Hi he trobat una jo sense mi, que ha viscut altres coses i que té més barra. Diu coses com ara que “L'escriptura és una trampa bastida amb tota la bona intenció, però allò que realment importa és espontani, no pot ser qualificat ni jutjat”, i hi deixa anar un compendi de veritats entrellaçades, inconnexes, i que a vegades es contradiuen, amb naturalitat. Noguera s'atreveix amb la poesia, amb el teatre, amb els aforismes. Ara fa la veu d'un Ulisses, ara la d'una Penèlope, i contínuament hi fa parlar un tal Joe Ambell que no saps si és alter ego, amic insuportable o conseller, a seques.


Per a mi, el més valuós d'aquest llibre de Laia Noguera és l'exercici de creixement personal i, per tant, d'empatia. Sé que no me'n surto mai de separar l'autora real del que és la seva obra, però, com a mínim, se li hauria de reconèixer que la llibertat que se'n desprèn és palpable. I una capacitat de veure's des de fora, i, fins i tot, un sentit de l'humor. Diu, per exemple: “La jo de fa x anys hi és ara en la seva herència. I la d'x-1 i x-2 i etc. Totes. Semblo la cabina dels germans Marx. I la jo que ara escriu aquesta animalada serà en les jos del futur.”

 

A vegades pots saber què vols llegir per comparació. Per exemple: el que he dit d'Amor total, de Laia Noguera, ho he pogut contraposar a l'obra més recent d'una altra poeta, que, per a mi, no es desfà del barroquisme d'unes paraules que s'enduen el missatge i el deixen tancat. El fan més exclusiu, potser. Però puc entendre el valor literari que ja se li ha atorgat. Potser és que aquest no era el meu moment de llegir-la. Es deu tractar de triar la teva aventura. Què, si no?


 




Comentaris

envia el comentari