1 d'octubre, el dia més llarg

Si de moment sempre he dedicat aquest espai a parlar de llibres i autors és perquè és el que m'agrada fer, i crec que no sóc periodista de directe ni treballo bé amb la pressió de la immediatesa, però quan la realitat m'ofereix relats igual d'al·lucinants i encara més palpables que qualsevol cosa que pugui llegir, perquè els he viscut, escriure'ls se'm fa gairebé necessari per acabar-los de pair.

 

Diumenge 1 d'octubre, el del referèndum sobre la independència de Catalunya, va ser un d'aquests dies que em convida a fer-ne un diari o una crònica, per la barreja d'emocions i perquè els fets esdevinguts al llarg de la jornada van marcar un abans i un després en les vides de moltes persones. Des de llavors ja ha passat una setmana plena d'esdeveniments i tenim informació que en aquell moment encara no coneixíem, però allò que vaig apuntar a la llibreta en calent crec que m'anirà bé recordar-ho:

Un indicador que algú ja vetllava el col·legi electoral
Un indicador que algú ja vetllava el col·legi electoral | Raquel Estrada

01/10/2017, 4.58h (més o menys): a l'escala un parell de veïns se m'avancen al moment d'agafar l'ascensor cap al pàrquing. Deu ser el primer dia que me n'alegro. Ahir a mitja tarda ja vaig anar a fer una ullada al col·legi electoral situat al poliesportiu ciutat de Reus, al barri Gaudí, i tot i que sempre que puc vaig a tot arreu a peu, vaig decidir que avui al matí hi aniria en cotxe.

A les 5 i escaig arribo davant del col·legi electoral i ja hi veig, a fosques, un bon grup de gent esperant-s'hi davant. Aparco allà mateix, pel que pugui ser. Es comencen a esvair els meus principals dubtes. De seguida som una quarantena de persones i apareix un advocat per si ens fan falta els seus coneixements legals. L'apoderat ens dóna instruccions bàsiques. Tot ha estat pensat ja abans.

6.30h: ens porten les claus i entrem!

7 i pocs minuts: finalment apareixen una parella de Mossos d'Esquadra, que, en principi esperàvem per les 6h. Han d'aixecar acta sobre el que estem fent.

Dins el poliesportiu, ja hi ha les taules que formaran part de les meses electorals.

8.30h: el col·legi obrirà a les 9 i una dona que ja fa cua per anar a votar explica que el Gobierno diu que ha desactivat el Referèndum per setena vegada. Que no hi ha col·legis ocupats. D'aquí a una estona ja no els estarem ocupant, serem votants. Els dos Mossos ens han d'informar que el que estem a punt de fer és il·legal (segons les lleis espanyoles).

9h: obre el col·legi electoral amb normalitat. Menys d'una hora després, cau la xarxa informàtica habilitada per al referèndum, s'interrompen les votacions, la gent s'ha d'esperar.

12.30h: és aquesta hora i som pràcticament al mateix lloc de la cua on érem, cau la xarxa repetidament. Segurament, hi ha professionals treballant-hi durament per restablir-la.

Paperetes de vot per al referèndum de l'1 d'octubre
Paperetes de vot per al referèndum de l'1 d'octubre | Raquel Estrada

Fa estona que van arribant imatges de gent (molts d'edat avançada), agredida per les càrregues policials que volen impedir les votacions. Dones grans amb la cara ensangonada. Policies emportant-se'n una agafada de braços i cames. Un company de cua m'ha ensenyat vídeos de Sabadell. Allà, al final una munió de gent ha estat capaç de fer tirar enrere un grup de policies nacionals a punt de disparar pilotes de goma. Trobo increïble que la gent es  faci servir a ella mateixa d'escut humà per defensar la seva voluntat de votar, de defensar les urnes. Una estudiant, en un col·legi electoral de Lleida, li envia un missatge de veu al mateix company on explica que es troba entre el vidre i els escuts dels policies nacionals.

També ha corregut la veu que s'hauria de votar a mà, sense introduir les dades al programa, però que es necessita l'autorització d'algun superior.  Em diuen que Puigdemont ha dit en un missatge que aguantem i que votarem. Se m'està a punt d'acabar la bateria del mòbil, i penso que encara sort perquè de moment no vull capficar-me veient els vídeos que van arribant de les dures càrregues policials.

Al nostre col·legi hi ha molta canalla que juga tranquil·lament, quan ens diuen que la Guàrdia Civil és per la zona. Aplaudim cada vot, que va arribant en comptagotes. Sembla que de moment han pogut trobar la manera de fer servir l'aplicació que s'havia establert de bon principi per poder votar.

13.26h: una noia de la fila ja ha posat diverses vegades l'àudio de la noia a qui han trencat tots els dits d'una mà: “explica-ho a tothom: estava defensant gent gran amb els braços oberts i m'han llençat a terra, m'han trencat un per un els dits d'una mà i reien...” En aquest moment, quan encara no he vist les pitjors imatges de les càrregues policials i d'aquesta noia que només es va posar davant de persones encara més indefenses, rodolant escales avall en mans de policies nacionals, jo també dubto de la veracitat d'aquest àudio. I és que la setmana passada gairebé em vaig creure el missatge de la dona que assegurava ser treballadora de TV3 i que es preparaven per al tancament imminent del canal. Segons ella el director ja era al seu despatx esperant que l'anessin a detenir. De seguida va quedar al descobert que no era veritat, que només era una manera de crear indignació i violència. Ha quedat demostrat que les comunicacions a través de whatsapp han quedat intervingudes per l'aparell de l'Estat.

Diuen que la Generalitat insisteix que la gent vagi a denunciar les agressions. Un observador internacional declara que ha vist com disparaven una bala de goma a la cara d'un noi.

13.59h: sec en una banqueta del poliesportiu després d'haver votat. M'han hagut de fer una foto perquè ja fa una estona que se m'ha acabat la bateria. Una senyora se'n fa creus que jo ja hagi acabat i m'acusa d'haver-me colat. Veig la meva padrina del Pla en el posat d'una altra dona que acaba de votar. I també els de mon pare.

2.15h: una senyora té por que demà la seva filla no arribi a temps a classe. Estudia disseny de moda a Barcelona i li han dit que si no hi va la tindran com a una colpista. Un dels primers a arribar al col·legi electoral, que té bona veu, ens va avisant que és convenient que no marxem després d'haver votat. Ja és hora de dinar, però cal que siguem força gent quan ens vinguin a prendre les urnes. Fora encara hi ha força gent asseguda, fent-se'n creus de les imatges que han sortit als mitjans del transcurs d'aquest referèndum.

3 i pocs minuts: arriben furgonetes dels Mossos, correm per protegir la porta del col·legi. Entrellacem els braços, cridem, cantem, plorem i avancem fins que se'n van. Esperem els que vinguin després, que segur que tindran una actitud molt més perillosa. No se sap del cert si la policia nacional ja és al col·legi del Joan Rebull, i amb aquesta incògnita va arribant més gent que encara ha de votar i que quan ja ho ha fet es queda davant del poliesportiu, asseguts en cadires senzilles de plàstic, acabant-se el dinar, xerrant amb els  altres. Fa una mica més d'un any que tenim el pis i m'ha sorprès veure aquí els veïns de quatre pisos més del bloc, amb la majoria dels quals fins avui no havíem passat de converses trivials. Amb la del quart i el seu fill hem coincidit una bona estona fent cua i el moment especial que vivim ens porta a explicar-nos detalls de les nostres vides i famílies.

Avui, hem passat de l'eufòria de poder obrir el col·legi, a la gerra d'aigua freda de quan hem vist que la xarxa informàtica no acabava de funcionar (“no votarem, ja veuràs com no votarem”, algú repetia), i de nou a l'eufòria d'haver pogut tirar endavant amb les votacions i les urnes omplint-se i a un vespre de veure que la resistència ha funcionat. Una de les claus del dia deu haver estat el cens universal, que ha permès que alguns aconseguissin votar en llocs que no són els que tenien assignats de bon principi. Es repeteixen els missatges de gent explicant el recorregut que han hagut de fer per poder votar. Ni Guàrdia Civil ni Policia Nacional no apareixen al col·legi del Polilleuger Ciutat de Reus, encara que fins pels volts de les 6 de la tarda la petita multitud que hi som esperem la seva arribada que sempre sembla imminent. Més tard podrem veure que aquestes forces de repressió han atacat locals de votació que devien considerar estratègics i altres pobles petits, on l'únic objectiu devia ser atemorir tots els veïns a cops de porra, així ha passat a Cabra del Camp i a Vilabella, per exemple.

Es diu que els esdeveniments de diumenge 1 d'octubre van fer canviar el vot, de no cap a sí, d'alguns votants, i, en les mobilitzacions posteriors de rebuig a les càrregues i a la violència policial, es multipliquen les fotografies i he vist en directe l'avinença entre independentistes i gent que se sent espanyola, sortint junts al carrer per denunciar la repressió del govern espanyol. Una setmana després, quan ja vaig recomponent les meves peces, m’adono que el més destacable que m’ha passat és que he entès com es materialitza l'amenaça i la intuïció d'allò que és capaç de fer l'Estat per tal que els catalans no ens independitzem, i que m’ha resultat especialment impactant la manera en què han tractat els fets els mitjans de comunicació espanyols en la seva gran majoria, contribuint a la feina de desinformar i crear odi cap al nostre poble. Només espero que trobem l’equilibri entre la recuperació anímica i la lluita perquè els maltractadors mai ens tornin a posar les mans al damunt  en cap sentit.

Mans enlaire a la plaça del Mercadal durant l'aturada de país del 3 d'octubre
Mans enlaire a la plaça del Mercadal durant l'aturada de país del 3 d'octubre | Raquel Estrada


Comentaris
Luc
I ara que? La feina sen va a Aragó .... Y ara que vols dit.....

envia el comentari